Ajuntament d'Agullana

Captcha image
  •  Agullana
  •  Agullana
  •  Agullana
  •  Agullana

Història

Sou a: Inici>Turisme>Història

Agullana es citat per primera vegada l'any 1019 amb el nom d' Aguliana , quan la Ecclesiam Sanctae Mariae de Aguliana fou cedida a la Canònica de Girona pel Bisbe Pere Rotger.

Agullana va formà part del vescomtat de Rocabertí.

Té agregat el lloc de l'Estrada, nom que li vé perquè hi passava la Via Augusta.

Agullana fou un important centre de la indústria del suro, sembla que fou la primera població on, pels vols de 1750, es començà a treballar el suro i a principis del segle XX hi havien fins a quaranta fàbriques dedicades.

Durant l'època de màxim esplendor de la indústria surera es publicà el periòdic "El tap de suro".

LA HIPÒTESI D'UNA VIL.LA ROMANA

El topònim Agullana, com tots els acabats amb el sufix “ana”, és interpretat per E. Moreu-Rey i molts altres autors com un mot derivat d'un nom personal llatí. Això suggereix la possibilitat de pensar que l'actual Agullana s'aixecà sobre un antic fundus o predi romà baix-imperial, però aquesta hipòtesi no es pot corroborar amb cap dada material, ja que fins avui no s'hi ha trobat cap resta romana.

Però la toponímia agullanenca dóna més exemples que fan pensar en un origen romà, i entre tots els topònims que podrien citar-se, el de l'Estrada, veïnat situat dins el terme municipal d'Agullana i a mig camí de la Jonquera, és ben explícit.

En aquest cas sí que a part del nom existeixen restes materials que confirmen la relació entre l'origen d'aquesta paraula i la influència romana en aquest indret, ja que en el lloc dels Palaus –mot també ben interessant- existeixen un bon tros de camí empedrat, d'uns cinc metres d'amplada, que pertany a una antiga via romana construïda probablement al tombant d'era, encara que segurament aprofitant un camí més antic que venia del coll de Panissars. Cal dir que aquest tros empedrat es troba colgat avui sota una capa de runa que s'hi ha abocat al damunt.

DOS SEGLES DE GUERRA AMB FRANÇA

Les complicades relacions entre els Estats espanyol i francès varen fer d'Agullana, i especialment de les zones properes al coll de Portell, una mena de campament permanent de les tropes dels dos bàndols al llarg de tot el segle XVII i en l'etapa de final del XVIII i principi del XIX.

Des de l'inici de la guerra hispano-francesa, el 1622, fins al 1659, en què es va signar el Tractat dels Pirineus, no hi ha constància de cap fet local especialment ressenyable, malgrat que, segons el moment, el poble va quedar sota el domini francès o espanyol i la violència es va fer present sovint, tal com s'evidencia en el llibre de defuncions de la parròquia.

Quan el coll de Portell agafà una importància cada vegada més forta va ser en el període de guerra del 9 de novembre de 1673 al 17 de setembre de 1678, i especialment el 1675, quan el virrei de San German s'instal.la a Agullana amb 8.000 homes d'infanteria i 2.500 soldats de cavalleria i des d'aquest coll engegà l'ofensiva del Rosselló i entrà a França.

LA NISSAGA DELS GUINART

El cognom Guinart, propi d'una de les famílies pertanyents a la petita noblesa catalana dels ss. XVII-XVIII, és present a Agullana a partir de la instal.lació d'un Joan Guinart i Fonalleras, Magnífic en Dret Civil, Doctor, que es casà amb una agullanenca, Margarida Brunet i Gener, descendent d'una família de pagesos afincats a Agullana des de molt antic. Aquell primer Joan Guinart instal.lat a Agullana és amb tota seguretat el que tradicionalment se cita com l'introductor a Agullana i probablement a l'Estat espanyol de les tècniques de confecció de taps de suro.

BRESSOL DE LA INDÚSTRIA SURERA

El mèrit de ser el primer lloc de l'Estat en el qual es van fer taps de suro és quelcom que tradicionalment s'han disputat tot un seguit de poblacions com ara Sant Feliu de Guíxols, Llagostera, Tossa o Agullana, i cada una d'aquestes hipòtesis és acompanyada per una història que pretén explicar com va produir-se aquest fet.

La versió que atribueix aquest honor a Agullana va ser donada a conèixer per J. Maspons i Camarasa en el volum I de la Geografia General de Catalunya que va dirigir Carreres Candi.

La hipòtesi de Maspons explicà que dos grans propietaris del terme d'Agullana, els senyors Puig i Guinart, estaven subscrits a mitges a un periòdic francès, i tot llegint-lo s'assabentaren que a França l'aprofitament de les suredes per a fer taps donaven molt bons rendiments. Aquest fet determinà Guinart a anar a França amb un mosso, aprengué a fer taps i va tornar acompanyat de dos o tres operaris francesos, els quals feren de mestres als pagesos d'aquí. Es començà a elaborar taps a can Guinart i els extraordinaris rendiments que s'obtenien varen propagar ràpidament aquest nou aprofitament del suro.

La presència documentada tant a Agullana com a l'Estrada i a la Vajol des del segle XVI d'una colla de famílies de teixidors de lli, activitat complementària i necessària per a la comercialització dels taps, i d'un bon nombre de traginers que llogaven els seus matxos d'abast per transportar-los va facilitar el creixement comercial d'aquesta activitat.

Al segle XVIII, algunes famílies com les citades Puig i Guinart i ben aviat també la família Bech de Careda i la família Genís es dedicaren a reunir grans quantitats de taps de fabricació pròpia o comprats a altres operaris d'Agullana i de les rodalies, i es desplaçaven a Bellcaire, a Provença, on es celebrava una fira anual al final de juliol i començament d'agost.

El bon rendiment que donà el suro en aquell moment va fer que la segona meitat del segle XVIII i bona part del segle XIX la mata de suro augmentés en nombre d'hectàrees perquè els propietaris els plantaven arrenglerats com si fossin fruiters, fet ben perceptible encara avui en algunes finques.

Alguns comerciants, com els Guinart, són dels primers que a la primera meitat del XIX van a Andalusia a comprar suro i envien els taps directament a Holanda. Altres com l'Antoni Genís i Balló, traslladen el negoci a Palafrugell. Els Bech de Careda, per la seva banda, amplien la seva fàbrica fins a convertir-la en una de les més grans del ram. Fins i tot van obrir una factoria a Alemanya.

Segons R.Medir, el 1842 a Agullana hi havia 12 fàbriques, que donaven feina a 280 treballadors. Aquesta xifra augmentà constantment durant tota la segona meitat de segle, època en la qual la progressiva integració de la dona en el procés industrial, la competència que suposaven les novetats tècniques i la maquinària, i la creixent conscienciació de la classe obrera varen modificar del tot les relacions de treball i suposaren la creació de Societats de Socors Mutus i de Cooperatives de Consum.

Les primeres màquines arribaren a Agullana el 1883 i la llum elèctrica el 1895, però el cim quant a nombre d'empreses i d'empleats és assolit el 1913, amb 40 fàbriques, la qual cosa volia dir treball per a 600 treballadors.

Actualment només una es manté en actiu amb dos treballadors.

UN POBLE D'AIRE URBÀ

En algun moment a Agullana se l'ha anomenat “el petit Madrid”, i és que quan hom passeja pels seus carrers, a vegades es fa difícil creure que es tracta d'una població que no arriba als nou-cents habitants.

Tot plegat als carrers té un aire molt més urbà del que cal esperar d'un poble petit, i a més de posar en evidència diferents èpoques d'eixamples successius i un passat econòmic brillant, denota una ferma voluntat d'antiruralisme urbanístic, un cert aire de capital.

Si exceptuem els nous eixamples fets a partir dels anys 60 al sud i a l'oest del nucli urbà, en els quals domina el tipus d'habitatge unifamiliar amb jardí –els xalets, per entendre'ns-, la resta de la població té una estructura de traçat rectilini ordenat a partir de dos camins antics, el de Darnius, avui carrer de Darnius, i el de la Vajol, avui carrer Laureà Dalmau.

Si bé la presència d'edificis modernistes en els carrers i les moltes restauracions fetes a les cases del nucli urbà contribueixen a dignificar l'aire del poble, allò que més personalitat dóna a l'urbanisme agullanenc és la qualitat dels acabats de la infrastructura.

Les voreres ceràmiques, vorades de granit, les cunetes de pedra, les parets de tanca i els acabats de teulades amb tortugades de ceràmica vidrada verda i canonades de desguàs connectades als recollidors de les voreres tradueixen una voluntat higienista molt pròpia de l'urbanisme de principi de segle.

MODERNISME ARQUITECTÒNIC

Repartits d'una manera gairebé estratègica dins el nucli urbà, Agullana té un seguit d'edificis modernistes que en bona part són els que li donen caràcter.

El modernisme hi arriba a l'inici del segle XX i es tradueix en unes quantes obres d'ús particular: el xalet dels Gomis –avui Parellada-, can Vidal, ca l'Estela, i un seguit d'obres de tipus social: el Grup Escolar, l'asil Gomis i el cafè La Concòrdia.

Totes aquestes obres, a excepció del xalet Gomis i de l'asil, són projectes de l'arquitecte Josep Azemar i Pont ( arquitecte municipal de Figueres a partir del 1889).

Sobre el xalet dels Gomis, que tothom coneix avui com a can Parellada, se sap, per informacions facilitades pels propietaris, que el primer projecte de l'obra el va fer Antoni Gaudí, però unes diferències sorgides entre l'arquitecte i els Gomis, sobre el pressupost per a la realització dels acabats escultòrics de les façanes amb pedra granítica de Cantallops, varen fer que finalment el projecte l'executés Josep Pijoan i Soteras. El resultat final de les obres deixa entreveure, malgrat tot, una forta tendència al floralisme i un gust per la corba molt gaudinians.

Les obres agullanenques de Josep Azemar fugen del tot de la corba i insinuen ja alguns trets de noucentisme. La perfecta combinació de materials com el granit en els sòcols, el maó vist en les faixes de separació dels diferents espais de les façanes i l'ús moderat de ceràmica i de ferro forjat en els acabats de les obertures i de les tanques són els trets externs que defineixen el seu treball.
El projecte de la casa Estela, situada en un xamfrà de la Plaça Major, s'aprovà el 1908 i va servir de model per a d'altres obres que Azemar va fer més tard a Figueres i a Olot. El conjunt, coronat amb una torre, és un punt de referència obligat en el centre del poble.

La que va ser residència del senyor Lluís Marià Vidal –avui can Coto- formava un conjunt molt ample amb la casa pairal dels Guinart, situada precisament entre el xalet Gomis i la casa Estela. Aquest conjunt es desvirtuà, però, quan una gran part va ser dinamitada el 9 de febrer de 1939.

El projecte de les Escoles Nacionals és el més brillant dels fets per Azemar a Agullana. datat el 1910 i inaugurat el 1913 és un exemple d'obra feta gràcies al mecenatge, ja que sense la generositat del senyor Vidal no hagueren estat mai possibles.

El darrer projecte, el de La Concòrdia, datat el 1912 i inaugurat el 1913, és l'aplicació d'esquemes que probablement el mateix Azemar usà amb altres dimensions a pobles propers com ara Maçanet de Cabrenys o Darnius, i suposa un excel.lent exemple d'arquitectura destinada a fins recreatius.

A part d'aquestes obres documentades, a les quals s'ha de sumar el dipòsit d'aigua dissenyat pel mateix Azemar el 1912, a Agullana hi ha altres edificis que podrien ser obres seves.

Una datació complicada és la de l'asil Gomis. Alguna vegada s'ha suggerit el nom d'Azemar com a autor del primer projecte. El cas és que l'actual façana ha perdut els elements de decoració modernista originals, però conserva una estructura que denota el seu estil inicial.

L'ARRIBADA DE L'ELECTRICITAT

L'any 1895, encara no deu anys després que la ciutat de Girona, tot convertint-se en avançada del progrés tècnic dins l'Estat hagués instal·lat la llum elèctrica, Miquel Gorgot, de Darnius, es decidí a donar al seu poble i a Agullana el que aleshores a moltes ciutats era només una aspiració: disposar d'una xarxa d'enllumenat elèctric.

L'empresa Serra i Gorgot va convertir l'antic molí d'en Serra en la fàbrica de llum La Arnesense. El senyor Gaspar Brunet, enginyer industrial, veí de Barcelona, el qual el mateix 1895 havia estat el responsable tècnic de la instal·lació de llum elèctrica a Camprodon -el primer poble de la província que en tingué-, va ser l'autor del projecte tècnic.

L'empresa Serra Gorgot oferia als abonats la possibilitat de contractar dret a consumir electricitat per a mig any, des de l'1 d'octubre al 31 de març, o per tot l'any, i les làmpades més corrents eren les de 10 i 16 bugies subministrades per la mateixa empresa.

A causa dels problemes que plantejava el subministrament de gas en aqueslls moments i la poca comoditat de la il·luminació amb petroli, el nombre d'abonats augmentà ràpidament, i a Agullana en un parell d'anys es va crear una excel·lent xarxa d'enllumenat públic, i entitats com La Concòrdia el maig de 1897 estrenaven una nova il·luminació a base de 27 làmpades elèctriques.

 

 
 

Copyright 2010 Agullana

C/ Lluís Gomis, 2 · 17707 Agullana · Tel. 972535206 ·